Perduts a l’Alexandria d’Amenábar.

Un cop més Amenábar estrena pel•lícula i ell s’estrena, una altra vegada, en un nou gènere que no havia tractat abans. Però aquest cop el director madrileny no se’n sortirà tan airosament com en els anteriors. Àgora una pel•lícula basada en fets reals que narra la historia de la pensadora, filosofa i matmàtica de l’Alexandria del segle IV, Hipatia. Interpretada per l’actriu britànica Rachel Weisz.
Amenábar ens trasllada a l’Alexandria del S IV, i ho fa d’una manera espectacular amb la seva posada en escena servida de grans decorats recreats tots perfectament i donant unes grans dots de realisme al film. Els majestuosos monuments encapçalats per la biblioteca d’Alexandria, convertida amb corral un cop ocupada pels soldats cristians, i la perfecció en la recreació dels carres de la ciutat en el segle IV donen a la pel•lícula un realisme que situa perfectament a l’espectador al context històric de la pel•lícula. Molts cops la espectacularitat de la ciutat juga una mala passada al film d’Amenábar ja que la falta de ritme en la narració i la insípida actuació d’alguns dels seus protagonistes fa que l’espectador es perdi en els detalls dels decorats, en les batalles entre cristians i esclaus o bé en els vestuari dels actors i perdi totalment el fil del que realment importa en la pel•lícula que és la historia d’Hipatia, que en moltes parts de la pel•lícula resulta ser avorrida, lenta i desfocalitzada del que realment el film vol narrar, la relació de la protagonista amb l’astronomia deixant de banda les histories d’amor que aquesta pugui tenir, o el debat sobre la imposició del cristianisme. Discussió que s’emporta, penso que erròniament, gran part del metratge i on Amenábar deixa palès les seves creences religiosa (cap).
La pel•lícula ens narra la vida de la filòsofa Hipatia, la primera dóna filòsofa de la historia i la primera matemàtica. La trama principal ens explica la vida d’aquesta pensadora que es veu perseguida pel soldats cristians ja que els seus estudis van en contra del que diu la religió fins al moment. La imposició del cristianisme es l’altra vessant de la pel•lícula que ens portarà al final de la pel•lícula i al final de la historia de la pensadora amb una historia d’amor pel mig que no deixarà de ser mai secundaria ja que tal i com diu la biografia de la filòsofa, l’únic èsser pel que va sentir especial devoció va ser pel seu gos.
Dins la filmografia de Amenábar ens han quedat personatges com Ramón Sanpedro , Angela, Chema, Bosco tots ells amb un encant especial. Però si aquesta pel•lícula es recorda per alguna cosa ( si no fos pels decorats estic segur que no és recordaria per res) no es podrà recordar pels personatges recreats. Crida l’atenció que una filòsofa del segle IV atregui més per la seva bellesa que pels seus estudis. I es que exceptuant els moment en que Hipatia dóna classes als seus esclaus, en cap moment es veu la pensadora en una període intens d’estudi o bé treballant en les seves teories, la seva faceta investigadora es basa en fer dibuixos en un immens sorral propi de les guarderies de l’actualitat. Pel que fa els papers secundaris és destacable la interpretació de Max Minghella, Davo, un esclau deixeble de Hipatia convertit al cristianisme, que és salva d’un mar de mediocritat comandat per la pròpia Rachel Wiesz, tot i que la historia dels personatges en algunes ocasions no doni per a més.
Pel que fa el montatge el director madrileny ens regala un seguit de plans aeris, molt cops per evitar mostrar les batalles entre cristians i esclaus o bé entre cristians i jueus que resultarien força efectius i agraïts, evitar segons quina escena sempre es agraït, si no fos perquè el director s’empeny en mostrar-ho en càmera ràpida al pur estil Benny Hill. Amenàbar abusa de les vistes aeries, dels plans zenitals. La seva repetició fa que la tipologia del pla perdi força en els moments en que aquest estaria ben utilitzat, penso en el descobriment de les el•lipses amb el con d’amoni, o en el dibuix en el immens sorral. Resultant sr tan sobrers com algunes panoràmiques del cel estrellat intentant justificar l’estudi dels astres.
En definitiva, Alejandro Amenábar converteix la pel•lícula més cara de la historia del cine espanyol amb la pel•lícula amb més diversitat d’opinions dels darrers temps. La meva la tinc clara aprovat justet i esperem queen la pròxima retrobem a l’Amenábar de sempre.