Perduts a l’Alexandria d’Amenábar.

Un cop més Amenábar estrena pel•lícula i ell s’estrena, una altra vegada, en un nou gènere que no havia tractat abans. Però aquest cop el director madrileny no se’n sortirà tan airosament com en els anteriors. Àgora una pel•lícula basada en fets reals que narra la historia de la pensadora, filosofa i matmàtica de l’Alexandria del segle IV, Hipatia. Interpretada per l’actriu britànica Rachel Weisz.
Amenábar ens trasllada a l’Alexandria del S IV, i ho fa d’una manera espectacular amb la seva posada en escena servida de grans decorats recreats tots perfectament i donant unes grans dots de realisme al film. Els majestuosos monuments encapçalats per la biblioteca d’Alexandria, convertida amb corral un cop ocupada pels soldats cristians, i la perfecció en la recreació dels carres de la ciutat en el segle IV donen a la pel•lícula un realisme que situa perfectament a l’espectador al context històric de la pel•lícula. Molts cops la espectacularitat de la ciutat juga una mala passada al film d’Amenábar ja que la falta de ritme en la narració i la insípida actuació d’alguns dels seus protagonistes fa que l’espectador es perdi en els detalls dels decorats, en les batalles entre cristians i esclaus o bé en els vestuari dels actors i perdi totalment el fil del que realment importa en la pel•lícula que és la historia d’Hipatia, que en moltes parts de la pel•lícula resulta ser avorrida, lenta i desfocalitzada del que realment el film vol narrar, la relació de la protagonista amb l’astronomia deixant de banda les histories d’amor que aquesta pugui tenir, o el debat sobre la imposició del cristianisme. Discussió que s’emporta, penso que erròniament, gran part del metratge i on Amenábar deixa palès les seves creences religiosa (cap).
La pel•lícula ens narra la vida de la filòsofa Hipatia, la primera dóna filòsofa de la historia i la primera matemàtica. La trama principal ens explica la vida d’aquesta pensadora que es veu perseguida pel soldats cristians ja que els seus estudis van en contra del que diu la religió fins al moment. La imposició del cristianisme es l’altra vessant de la pel•lícula que ens portarà al final de la pel•lícula i al final de la historia de la pensadora amb una historia d’amor pel mig que no deixarà de ser mai secundaria ja que tal i com diu la biografia de la filòsofa, l’únic èsser pel que va sentir especial devoció va ser pel seu gos.
Dins la filmografia de Amenábar ens han quedat personatges com Ramón Sanpedro , Angela, Chema, Bosco tots ells amb un encant especial. Però si aquesta pel•lícula es recorda per alguna cosa ( si no fos pels decorats estic segur que no és recordaria per res) no es podrà recordar pels personatges recreats. Crida l’atenció que una filòsofa del segle IV atregui més per la seva bellesa que pels seus estudis. I es que exceptuant els moment en que Hipatia dóna classes als seus esclaus, en cap moment es veu la pensadora en una període intens d’estudi o bé treballant en les seves teories, la seva faceta investigadora es basa en fer dibuixos en un immens sorral propi de les guarderies de l’actualitat. Pel que fa els papers secundaris és destacable la interpretació de Max Minghella, Davo, un esclau deixeble de Hipatia convertit al cristianisme, que és salva d’un mar de mediocritat comandat per la pròpia Rachel Wiesz, tot i que la historia dels personatges en algunes ocasions no doni per a més.
Pel que fa el montatge el director madrileny ens regala un seguit de plans aeris, molt cops per evitar mostrar les batalles entre cristians i esclaus o bé entre cristians i jueus que resultarien força efectius i agraïts, evitar segons quina escena sempre es agraït, si no fos perquè el director s’empeny en mostrar-ho en càmera ràpida al pur estil Benny Hill. Amenàbar abusa de les vistes aeries, dels plans zenitals. La seva repetició fa que la tipologia del pla perdi força en els moments en que aquest estaria ben utilitzat, penso en el descobriment de les el•lipses amb el con d’amoni, o en el dibuix en el immens sorral. Resultant sr tan sobrers com algunes panoràmiques del cel estrellat intentant justificar l’estudi dels astres.
En definitiva, Alejandro Amenábar converteix la pel•lícula més cara de la historia del cine espanyol amb la pel•lícula amb més diversitat d’opinions dels darrers temps. La meva la tinc clara aprovat justet i esperem queen la pròxima retrobem a l’Amenábar de sempre.

Capítol V: El decepcionant retorn de Risto Mejide.

Abans d'ahir es va presentar sota grans expectatives el programa G-20, la nova aventura televisiva del popular Risto Mejide. Tot un repte saber com es desenvoluparia el publicista amb un programa per ell solet i sense uns concursants davant a qui humiliar. El programa te com a objectiu realitzar una crítica a cadascun dels personatges que se situïn en la llista del programa.

Decepcionant.

Apart de demagògic, pesat, populista i avorrit. Tot i que el seu primer programa va tenir un 21'9% de share i més de 3 milions d'espectadors, no l'auguro gaire més, ni jo, ni les crítiques al programa que han sorgit aquests dies. Aquest share tan desorbitat no és res més que una massa de gent amb ganes de saber com seria el nou programa de'n Risto, un cop descobert, aquest share baixarà com l'espuma, fins desaparèixer. Analitzarem les causes.

1) En primer lloc Risto se'l veu nerviós, desbocat. S'entravenca cada 4 paraules i això provoca inseguretat, una inseguretat que és precisament la virtut més gran de Risto Mejide, la seva seguretat i la mala llet, o és que algú s'imagina el Doctor House entravencant-se dient un diagnòstic? Se'l veu incòmode estant de peu, se li fa gran el plató. Segurament amb una cadira se'l veuria més segur que no pas un estar de peu i adoptant un llenguatge no-verbal carregant per l'audiència (no saber on posar les mans, tocar-se el cabell (cabell?) ganyotes, etc.)

2) Pràcticament surt més els vídeos amb una veu en off que el pròpi Risto, i llavors? Quina gràcia té això sinó és pel protagonista? Una mala llet sense la veu del Risto sembla fins i tot, un pèl rídicula.

3) Risto es dóna un bany de multituds a cada programa, doncs, te un públic que sembla que siguin extrets del seu club de fans. A cada intervenció la seva massa fervorosa l'aplaudeix i riu fins a la sacietat. No és necessari aquest bany de masses, en tenim prou amb http://www.iglesiadelaristologia.org/

4) Pel contingut del programa, seria més adequat passar-lo a un format setmanal i no diari. Els formats diaris poden arribar a cansar si tot segueix el mateix paràmetre (llista i Risto) i això, pot arribar a saturar l'audiència fins aconseguir crear l'efecte contrari, agafar mania a Risto. Ningú es cansa del Buenafuente o del Se Lo que Hicisteis perquè és un format diferent, en el cas de BF, monòlegs, entrevistes, experiments... Això aconsegueix enganxar l'audiència. Una llista dels més odiats, acaba cansant i provocant mal rotllo.

5) El fet que estigui a T5 també juga en contra seu. A hores d'ara no és cap secret que T5 és l'abanderada de la tele-escombreria i no repararà aquest fet en el programa de'n Risto. Segueix en la seva línia d'alimentar-se de la seva pròpia carronya. En aquest cas, es va veure el plumero amb en Risto criticant l'ego de la periodista (?) Lydia Lozano. No és difícil preveure que passarà ara. Lydia contestarà al "Salvame" (curiosament, els dos programes són de la mateixa productora, casualitats...) i s'enfrontarà a Risto, d'això en trauran vídeos, començarà una batalla, i més audiència en veure l'enfrontament. Mètode T5 100%.

6) És un programa extremadament demagògic i populista. Per què? Tot i que ell mateix va dir en el seu primer programa:

Cuando me propusieron hacer este programa había dos palabras que me daban bastante miedito: populismo y demagogia. Como podréis entender, son dos palabras que en malas manos pueden resultar muy peligrosas.

No ho ha aconseguit. Ha caigut de ple. Risto agafa un rumb de de populisme durant tot el programa, criticant qualsevol cosa, per molt ridícula que sembli, serveix per fer una crítica i que el públic assenteixi amb el cap pel que diu el "gran Messies" i amb això vaig directament al punt 7.

7) Sembla fet per gent sense una opinió pròpia. Gent que la seva opinió és basa amb el que digui Risto Mejide per tenir una visió de l'actualitat. Risto agafa aquest paper de "Messies" per conduir a tothom a tenir la seva visió de les coses. Bé, si més no, és el perfil de públic que veu Telecinco.

I podríem dir infinites crítiques més, però resumint, "G-20" és el programa que l'Estat Espanyol és mereix, un programa propi de gent inculta, amb grans dosis de populisme i amb un Risto Mejide que ha caigut en els baixos fons de la televisió, sobreactuat i el que és pitjor... Fent una paròdia d'ell mateix.

Et creia més intel·ligent, Risto Mejide!

Capítol IV: La primera conseqüència de la TDT de pagament

Fantàstic! No fa ni mig any que la comunitat de veïns ens oferia una súper oferta amb la qual un operari de TDT ens instal•lava l’esmentat sistema de televisió amb el seu corresponent descodificador, d’última generació, per un mòdic preu que, òbviament per tal de ser una comunitat de veïns nombrosa i exemplar ( no esperàvem a última hora per fer el pas d’analògic a digital), era prou interessant.

La veritat es que el sistema de TDT de la nostra comunitat no ha funcionat mai bé i mentre en alguns llocs de Catalunya ja han fet l’apagada analògica definitiva nosaltres ens conformem amb veure les televisions catalanes en funció de com bufa el vent... no ho dic de broma, si el vent bufa de cara podem veure TV en català si no....doncs ens conformem amb els “telecincos” o bé amb el sempre ben trobat canal barça, que si, també es en català, però entenguem-nos, a vegades una mica d’informació general no fa mal a ningú... o sí?

Arribats aquí, us preguntareu el per què del meu encapçalament tan eufòric. He començat amb un fantàstic i encara no us he explicat el per què de la meva exclamació. Com he comentat, el nostre descodificador ( no només el meu, els dels nostres 10 veïns també) era d’última generació, una ganga, un fora de mercat, una “meravella”... doncs resulta ser que ho va deixar de ser quan es va aprovar la tdt de pagament, fa aproximadament mig mes. El mega aparell que permetia veure la tdt (pixelada) es convertia en quincalla, quincalla perquè a partir d’aquell moment no era apte per rebre canals de pagament, per cert, sabeu qui es el precursor en un canal de pagament ( per 25 pessetes)? Sí, heu encertat, Jaume Roures. Un altre cop, i ja ens en van uns quants, els espectadors, l’audiència, els consumidors, els receptors... i mil formes de mencionar aquells que estan darrera la pantalleta, rebíem un gol i mai millor dit un gol televisiu.

S’abreviaria goltv, no?

Capítol III: Un any després, continuem traient la crosta

Fa aproximadament un any, Antoni Bassas s’acomiadava dels seus oients des dels micròfons de Catalunya Radio. El director i presentador del Matí de Catalunya Radio posava fi així a 14 anys sota la direcció del programa líder d’audiència durant la major part d’aquest temps. Els mitjans públic de Catalunya estaven de renovació, un petit rentat de cara per tal de que la crosta, com diria aquell, saltés i deixes que és generés nova pell.

Un any després sembla que la crosta encara no ha acabat de caure del tot i a pesar de les pèssimes dades que ens han deixat els estudis EGM, la radio nacional de Catalunya patirà un extens rentat de cara, un altre cop.

Aquest cop el durà a terme Ramón Mateu nou director de l’emissora en substitució de Sarsanedas. No podem parlar d’una nova incorporació en la franja matinal, ja que en totes les quinieles hi apareix l’humorista Manel Fuentes fins ara presentador del problemes domèstics ( 12h a 14h) que de moment deixa orfe. Així doncs, el matí de Catalunya radio, després del fugaç pas de Neus Bonet, serà conduït per Manel Fuentes. Algú recorda les seves trifulgues amb Duran i Lleida, semblen estar entossudits en fer caure aquesta maleïda crosta, sí o sí. Pel que fa el matí de Catalunya radio tindrà un altre canvi important ja que sembla que tornarà al seu horari habitual (habitual abans d’aquest nou mesos) de 7 a 12.

Pel que fa la tarda estarà conduïda per Sívlia Coppulo, de ben segur als de la meva generació ( sóc del 86) no ens sonarà gaire aquest nom ja que fins al moment havia estat en una emissora “secundària” presentant el “Catalunya Plural” de Com Radio. Pel que sembla serà una bona eina per netejar la crosta nacionalista però no jutjarem abans de escoltar res l’hi deixarem els anomenats 100 dies.

Els vespres tindran una nova incorporació, a més de Gaspar Hernández i Joan Barril amb l’ofici de viure i el cafè de la república la secció d’esports incorporarà a Pere Escobar per conduir els millors anys de la nostra vida No és sap si el títol continuarà sent aquest), no és un canvi sorprenent si tenim en conte que ja havia tornat a la corporació i que l’any passat duia a terme les retransmissions del barça a TV3. Pel que sembla han ofert aquest espai, les retransmissions del barça, al periodista i conductor del tu diràs de Rac1 Joan Maria Pou, que sembla que ha declinat.

Aquestes semblen ser les novetat i els canvis més importants de la graella de la radio nacional de Catalunya, falten molts incògnites per desvelar encara però sembla ser que les últimes dades EGM han desencadenat una sèrie de moviment l’objectiu dels quals, malgrat els mals resultats d’aquest any, continua sent fer caure la crosta nacionalista que un dia algú va nombrar en èpoques passades (millors?).

Capítol II. Els drets televisius del futbol i de com ens vénen la moto.

Si parlem de drets televisius correm el perill de ficar-nos en un jardí de difícil sortida, si parlem de drets televisius en el món de l’esport, la dificultat és multiplica per dos i si finalment parlem de drets televisius, i això intentaré, en el món del futbol el jardí es converteix en un immens laberint sense sortida, un enorme trencaclosques de peces impossibles d’encaixar.

En el darrer any hem viscut (els seguidors del futbol) un any força estrany pel que fa els partits retransmesos, hem pogut veure la major part de la lliga en obert i els seguidors dels equips catalans de primera divisió hem vist en gran part els partits dels nostres equips per la nostra (tv3). Exceptuant un període de temps on el Barça i televisió de Catalunya deien que estaven enfadats per uns milions (es parlava que eren al voltant d’uns 30 milions d’euros) que segons el barça els hi devia la televisió catalana i que segons aquests, els diners els hi devia audiovisual sport, plataforma de sogecable que tenia els drets del futbol i de la qual un petit % del accionariat pertany a la corporació catalana. Per tant resolgués com és resolgués la nostra (i amb ella els nostres diners) havia de passar per caixa. El problema es va solucionar (en cap moment ens han explicat com) i Tv3 es va afanyar a retransmetre el final de temporada del FC Barcelona que per altra banda els va ajudar a situar-se, molt de temps després, líders d’audiència. Està clar que hi havia molt interès en que tot acabes bé i així va ser encara que no sapiguem com.

Per altra banda, i una altra peça força important d’aquest trencaclosques gegant, teníem els drets televisius de la lliga de futbol professional. Sogecable i mediapro, del totpoderós Jaume Roures, van entrar a principis de setembre en una disputa bizantina de qui podia oferir més partits de lliga per les seves respectives plataformes o canals de televisió. Els espectadors érem defensors del nou gurú de la comunicació audiovisual, Jaume Roures, ja que ens oferia tots els partits en obert, sense haver de pagar un euro per veure el mateix que havíem vist fins al moment pagant fins a dotze euros per partit i rebre una retransmissió que molts cops deixava molt a desitjar. Però a començaments d’any, la disputa pels partits de televisió continua sent la mateixa, hi va haver alguns moviments que en un principi no semblaven ser importants però que després van resultar ser claus pel que seran el començament de grans canvis en l’aspecte audiovisual estatal i seran claus també en la resolució dels drets televisius de la lliga de futbol professional.

A nivell superficial podíem veure una disputa entre dos canals de televisió per retransmetre partits de futbol però al darrera de tot hi havia la disputa de dos grans grups empresarials molt importants en el sector de la comunicació a Espanya. Estem parlant de grupo Prisa i de Mediapro. La crisi econòmica estava passant factura als dos grans dinosaures del panorama audiovisual d’Espanya i tots dos buscaven un acció per alleugerir la crisi per la qual estàvem travessant. Comencen a planejar les opcions de fusionar canals i es comença a parlar d’una hipotètica fusió entre la Sexta i Cuatro les dues banderes televisives de les dues empreses. Fusió que s’afanyen a desmentir els seus directius, lògic si tenim en conte que per altra banda es veuen immersos en una gran lluita per aconseguir els drets televisius del futbol. La cosa és complica però tot plegat comença a fer una mica de pudor...

Tot i fer-nos creure que no, el problema s’acosta a passos agegantats a la seva resolució final, finalment mediapro es fa amb el futbol per les tres temporades següents, a priori resulta ser la millor opció pels espectadors, ja que mediapro no disposa de cap plataforma de pagament i per tant la lliga es veurà integrament en obert. Però òbviament la cosa no acaba així. La pròpia empresa demana al govern que permetin obrir canals de pagament en el nou sistema de televisió que està arribant a Espanya, la TDT. En un primer moment el govern declina la proposta i no permet que hi hagi canals de pagament en la TDT .

I novament torna a sortir el fantasma de la fusió i aquest cop no van de farol, els programes de les dues cadenes es comencen a tirar floretes i un dels exemples més grans és l’entrevista que mantenen dos dels personatges més emblemàtics de les dues cadenes, l’humorista Andreu Buenafuente i el periodista Iñaki Gabilondo. Però abans de que es dugui a terme aquesta fusió s’han d’arreglar algunes diferències i de pas començar a treballar com una plataforma sola. Resulta que mediapro té els drets televisius de la lliga espanyola ( entre altres) però no té “la infraestructura” adequada per tal de traure’n el màxim rendiment i en canvi sogecable, que fins ara havia tingut té els drets televisius de la lliga espanyola, manté la seva plataforma per on havia retransmès els partits de futbol però ara ja no te els drets. La solució es fàcil, es reparteixen els partits de futbol de manera que tots dues plataformes passen a retransmetre partit de lliga espanyola a partir de la temporada 2009-2010, un altre cop ens tocarà rascar-nos la butxaca a per veure els partits de la lliga espanyola.

Com dirien els castellans, mi gozo en un pozo, el que semblava que seria una borratxera de futbol en obert resulta ser la mateixa merda de sempre (i perdoneu per l’expressió) això si s’afanyen a comunicar-nos que tots els preus seran molts més barats i que sense dubte l’espectador hi sortirà guanyant. Sí, es clar, de bon començament sí, i mal estaria si no fos així, però algú m’assegura que aquests preus seran així el darrer anys de contracte? Espero que si i que m’equivoca però tinc el presentiment que els preus hauran augmentat notòriament per aquelles èpoques. Però es que la cosa no acaba aquí, quan es fa públic la resolució final dels drets televisius de la lliga espanyola i es comença a parlar de la possible fusió entre la sexta i cuatro el govern dóna permís per utilitzar algunes freqüències de la TDT com a canals de pagament. Tot plegat una mica misteriós.

Algú ens volia fer creure que estaven enfrontats els dos canals i que tot plegat els beneficiats érem els espectadors, esperem que sigui així però no se per què això continuar fent olor a cremat. Mentrestant deixo les peces del trencaclosques sobre la taula i espero que amb el pas del temps elles mateixes es fiquin al lloc resultant ser un dibuix ben diferent del que auguro que serà finalment.

Capítol I. Jo Diria Cine

Agafant com a referència el gran mestre (i un gran regalador d’idees) Joan Miquel Oliver com a inspiració pel nostre títol, en aquest blog, nosaltres, dos estudiants de comunicació audiovisual, obrim un petit espai on hi deixarem caure les nostres modestes opinions sobre tot allò del món audiovisual que ens inquieti, ja sigui per curiós, per criticable o bé perquè ens vingui de gust. Ens centrarem en els continguts televisius però no descartem altres tipus de formats audiovisuals com el cine, la radio o els nous mitjans emergents.

Hem comprovat en els darrers anys que el món televisiu està patint molts canvis importants i els més destacats provenen de la seva part de continguts. Aquest és un dels principals motius pels quals obrim aquest espai de reflexió que molts cops, i així ho intentarem, sigui un espai de crítica, el màxim de constructiu possible. No pretenem obrir un corrents d’opinió ni capgirar el món televisiu, però si que creiem que en el món audiovisual i en concret en el televisiu estan succeint tantes coses amb tan poc temps que és interessant comentar-les, parlar-les o debatre-les, cosa que els mitjans convencionals no permeten fer.

Parlarem d’informatius, series de televisió, programes d’entreteniment o programes de tele realitat. Comentarem audiències, anirem al cine i escoltarem la radio. Navegarem per la xarxa i us ho farem saber. No ens cansarem de repetir que no pensem capgirar res, tan sols volem passar-ho bé comentant allò que més ens agrada i sobretot saber que en pensa la gent que hi pugui estar interessada com nosaltres.

Nosaltres comencem. T’hi apuntes tu?